Classificació: Regne = animalia, fílum = chordata, classe = mammalia, ordre = carnivora, subordre = caniformia, família = ursidae, subfamília = ursinae, gènere = ursus, espècie = ursus arctos.
Distribució: està distribuit per les amplies zones d'Europa, de l'Àsia templada i del nort d'Amèrica, però amb una població desigual i fragmentada en petits nuclis.
Hàbitat: sol viure als boscos.
Estat d'observació: segons la UICN - 'preocupació menor'.
Característiques: alçada = 1,50m - 2,95m, pes = 100kg - 675kg, dieta = omnívora, comportament = els ossos passenl'hivern en un estat de hibernació, utilitzant la major part del temps preparant-se per a la letargia invernal, reproducció = alcançen la maduressa sexual entre els 3 i 5 anys, són poligamis i el seu zel te lloc entre maig i juliol.
Curiositats: És un animal nocturn que surt de nit i de dia s'amaga. És solitari, només les femelles cuiden dels seus ossets fins que creixen.
Es tracta d'una espècie pràcticament cosmopolita, una de les rapinyaire amb major distribució mundial. Les poblacions del nord són migratòries, mentre que les més meridionals tendeixen a ser sedentàries.
Hàbitat:
Aquesta àguila viu pròxima a l'aigua, en zones rocoses i al voltant de llacs.
Estat de conservació per la UICN:
Com es pot vorer, l'estat de conservació de la Pandion haliaetus és d'una preocupació menor, però el risc segueix, i l'au segueix en estat de vigilancia.
Característiques:
Alçada: Entre 52 i 60 cm.
Envergadura: Entre 152-167 (ales allargades)
Pes: 1-2 kilograms.
Dieta: Peixos
Comportament:
No és una au molt sociable,, però en epòques de reproducció s'ajunta amb altres àguiles de sa mateixa espècie i així formen part de colònies. Inclós cacen en grup, però cada àguila defendrà el seu niu i el seu aliment, no s'ajuden entre elles.
Pel seguici, en primerva, prop de maig, aquesta au festeja amb la femella per impresionar-la, que consisteix en una espectacular exhibició de vols acrobàtics, descendint en picat des d'una gran altura fins, pràcticament, rozar el sól.
En els nius, ambdós col·laboren per a crear-lo, pero en l'època d'incuvació, la femella es qui pràcticament fa tot el treball mentre el mascle es dedica a caçar.
Primer menja el mascle i després els fills i la femella.
Reproducció: Solen criar en arbres prop de llacs on tenguin fàcil accés a caçar.
On el niu pot arribar a ser molt gros per una au.
Aquestes aus cuiden del niu cada any, emigren però en l'època d'incuvació tornen al mateix lloc.
L'incuvació sol durar entre 35 i 40 dies
Als 55 dies els polls ja estan preparats per començar a volar.
Vida: L'esperança mitja per aquesta àguila es de entre 20 a 25 anys.
habilitats per a la caça: Caiguent a uns 130 km./h, amb una visió binocular, poguent enfocar un peix per a caçar-lo tenguent en conta el efecte de refracció de l'aigua, i amb unes urpes afilades tan llargues com les d'un ós, aquesta au és un depredador perfecte per els peixos, a més a més, junt amb el mussol, és l'única au rapinyaire capaç de reversir el seu dit exterior, poguent caçar amb dos dits davan i dos darrere (en conta de 3 davant i un darrere que és lo habitual), cosa que té un gran avantatge per caçar peixos relliscosos.
Amb les seves impermeables ales (les més impermeables de totes les rapinyaires) és capaç d'elevarse degut a uns grans músculs i a les ales en forma de V.
Curiositats:
Aquesta au no te parents propers, és l'única espècie del gènere Pandion, que aquet gènere es l'únic gènere de la família Pandionidae.
A pesar de no tenir depredadors, cada volta queden menys aus degut a dos factors per causes humanes:
. L'emprenya d'aquestes aus en l'època de reproducció
. L'exterminació d'aquestes aus per tres causes: caça furtiva, eliminació d'hàbitat i electrocutació per cables d'alta tensió.
Característiques: - Alçada: Entre 60 i 90 centímetres.
- Pes: Entre 32 i 70 kg.
- Dieta: Principalment s'alimenten d'ungulats de mitjà i gran grandària, incloent ovelles, cabres, isards, porcs, cérvols, antílops, rens, cavalls, ants, iacs i bisons. Altres preses inclouen mamífers marins com les foques i balenes encallades.
- Comportament: Els llops solen organitzar-se en ramat, la lideren dos individus el mascle alfa i la femella alfa. Ajuden a resoldre qualsevol disputa dins del ramat , i disposen d'un gran control dels recursos, com el menjar, i la funció més important que fan es mantenir el ramat unit.
- Reproducció: Normalment, només la parella alfa pot procrear un ramat de cachorros. L'aparellament té lloc entre gener i abril i dura entre 60 a 65 dies.
Curiositats: El pelatge del llop està compost per dues capes, la primera capa serveix per repel · lir l'aigua i la brutícia i la segona capa és un dens subpelatge resistent a l'aigua que aïlla el llop.
Expressió corporal : Els llops poden comunicar-se visualment amb una impressionant varietat d'expressions i maneres.
Agressivitat: Un llop agressiu gruny i eriça el pelatge.
Defensa: Un llop defensiu s'aplana les orelles contra el cap.
Por: Un llop espantat tracta de fer que el seu cos sembli petit i per tant menys cridaner
Descripció : El seu cos és típic al del dofí , amb una dorsal proporcionada i corbada .
La coloració és el més distintiu de l'espècie i s'empren fins a 19 factors per definir-la. Bàsicament és gris fosc a la part superior i clar en la inferior . Els flancs presenten diferents ratlles i zones groguenques o color crema .
El dofí comú es pot distingir fàcilment de la resta dels dofins per la seva coloració . Crani amb dos solcs profunds al paladar . Entre 40 i 61 parells de dents a la mandíbula. Les diferències en les proporcions del crani , el patró de coloració i el nombre de dents entre espècimens de diferents regions permetre descriure una nova espècie d'afinitat tropical Delphinus capensis o dofí comú de bec llarg , molt similar però d'hàbits més costaners . És molt probable que l'espècie es trobi també a Canàries .
Grandària: La longitud mitjana de l'espècie és de 2 m. per als mascles i 1,69 m. per a les femelles amb un màxim de 2,6 m. El pes va des dels 80 Kg. fins a un màxim de 136 Kg. Els exemplars adults es distingeixen per les *decoloraciones o taques blanques en l'aleta dorsal i en les pectorals.
Biologia: *Gregarios. Formen grans rajades per als seus desplaçaments o en àrees d'alimentació. Quan troben una zona de caça es dispersen en subgrups. La maduresa sexual s'aconsegueix entre els 5 i 7 anys en els mascles (2 m) i entre els 6-7 anys en les femelles (1,9 m). La gestació dura entre 9-11 mesos i les cries mesuren en néixer entre 85-95 cm.
En aquest *video podem tenir un resum de cada concepte sobre el *defín comú
Hàbitat: Oceànics. De vegades s'apropa a escassa profunditat perseguint a les seves preses.
Albiraments: En totes les illes. És relativament freqüent durant els mesos d'hivern i primavera.
La genètica és la branca de la biologia que s'encarrega de l'estudi d'allò que és transmès en successives generacions a través dels gens.
La genètica, per tant, analitza com es transmet l'herència de la biologia d'un individu a un altre. El seu principal objectiu és explicar la manera en què els trets i diverses qualitats passen dels pares als seus descendents.
LES DISCIPLINES DE LA GENÈTICA SÓN LES SEGÜENTS:
Genètica molecular: Estudia l'estructura i funció dels gens a nivell molecular. Una àrea important és l'ús de la informació molecular per a determinar els patrons de descendència, així com la correcte classificació científica dels organismes, anomenada sistemàtica molecular.
Genètica mendeliana o clàssica: És la ciència que estableix lleis que expliquen l'herència biològica ,és a dir, la forma en que el caràcters dels progenitors apareixen en els seus descendents.
Genètica quantitativa: Mostra un rang continu de fenotips que no es poden classificar fàcilment. Aquesta variació es mesura en termes quantitatius. Com que la variació fenotípica és el resultat de la participació de gens de múltiples loci, els caràcters quantitatius s'anomenen sovint caràcters poligenéticos.
Genètica evolutiva: Es preocupa del comportament dels gens en una població i de cóm això determina l'evolució dels organismes.
Genètica del desenvolupament: És la part de la genètica que estudia com a partir d'una cèl · lula apareix un organisme complet a nivell intracel·lular i a nivell dels gens i la seva expressió o no expressió.
Ingenieria genètica: És la tecnologia del control i transferència d'ADN d'un organisme a un altre, el que possibilita la correcció dels defectes genètics i la creació de nous ceps (microorganismes), varietats (plantes) i races (animals) per a una obtenció més eficient dels seus productes.
La bioquímica és la ciència que estudia les reaccions químiques i interaccions produïdes en organismes vius, incloent-hi l'estudi i l'estructura de proteïnes, glúcids, lípids, àcids nucleics i altres molècules presents en les cèl·lules. Les branques de la bioquímica són molt àmplies i diverses, i han anat variant amb el temps i els avenços de la biologia, la química i la física.
Bioquímica estructural:és una àrea de la bioquímica que pretén comprendre l'arquitectura química de les macromolècules biològiques, especialment de les proteïnes i dels àcids nucleics (DNA i RNA). Així s'intenta conèixer les seqüències peptídiques, la seva estructura i conformació tridimensional, i les interaccions fisicoquímiques atòmiques que possibiliten a aquestes estructures.
Química bioorgànica:és una àrea de la química que s'encarrega de l'estudi dels compostos orgànics (és a dir, aquells que tenen enllaços covalents carboni-carboni o carboni-hidrogen) que provenen específicament d'éssers vius. Es tracta d'una ciència íntimament relacionada amb la bioquímica clàssica, ja que en la majoria dels compostos biològics participa el carboni. Mentre que la bioquímica clàssica ajuda a comprendre els processos biològics amb base en coneixements d'estructura, enllaç químic, interaccions moleculars i reactivitat de les molècules orgàniques, la química bioorgànica intenta integrar els coneixements de síntesi orgànica, mecanismes de reacció, anàlisi estructural i mètodes analítics amb les reaccions metabòliques primàries i secundàries, la biosíntesi, el reconeixement cel · lular i la diversitat química dels organismes vius.
Enzimologia:estudia el comportament dels catalitzadors biològics o enzims, com són algunes proteïnes i certs RNA catalítics, així com les coenzims i cofactors com metalls i vitamines. Així es qüestiona els mecanismes de catàlisi, els processos d'interacció dels enzims-substrat, els estats de transició catalítics, les activitats enzimàtiques, la cinètica de la reacció i els mecanismes de regulació i expressió enzimàtiques, tot això des d'un punt de vista bioquímic . Estudia i tracta de comprendre els elements essencials del centre actiu i d'aquells que no participen, així com els efectes catalítics que ocorren en la modificació d'aquests elements; en aquest sentit, utilitzen freqüentment tècniques com la mutagènesi dirigida.
Bioquímica metabòlica:és una àrea de la bioquímica que pretén conèixer els diferents tipus de rutes metabòliques a nivell cel·lular, i el seu context orgànic. D'aquesta manera són essencials coneixements de enzimologia i biologia cel·lular. Estudia totes les reaccions bioquímiques cel · lulars que possibiliten la vida, i així com els índexs bioquímics orgànics saludables, les bases moleculars de les malalties metabòliques o els fluxos d'intermediaris metabòlics a nivell global.
Xenobioquímica: és la disciplina que estudia el comportament metabòlic dels compostos l'estructura química no és pròpia en el metabolisme regular d'un organisme determinat. Poden ser metabòlits secundaris d'altres organismes o compostos poc freqüents o inexistents en la naturaleza.
Inmunologia: àrea de la biologia, la qual s'interessa per la reacció de l'organisme davant d'altres organismes com els bacteris i virus. Tot això tenint en compte la reacció i funcionament del sistema immune dels éssers vius. És essencial en aquesta àrea el desenvolupament dels estudis de producció i comportament dels anticossos.
Endocrinología: és l'estudi de les secrecions internes anomenades hormones, les quals són substàncies produïdes per cèl·lules especialitzades amb la finalitat d'afectar la funció d'altres cèl ·lules. La endocrinologia tracta la biosíntesi, l'emmagatzematge i la funció de les hormones, les cèl·lules i els teixits que les secreten, així com els mecanismes de senyalització hormonal.
Neuroquímica: és l'estudi de les molècules orgàniques que participen en l'activitat neuronal. Aquest terme és emprat amb freqüència per referir als neurotransmissors i altres molècules com les drogues neuro-actives que influencien la funció neuronal.
Quimiotaxonomia: és l'estudi de la classificació i identificació d'organismes d'acord a les seves diferències i similituds demostrables en la seva composició química. Els compostos estudiats poden ser fosfolípids, proteïnes, pèptids, heteròsids, alcaloides i terpens.
Ecologia química: és l'estudi dels compostos químics d'origen biològic implicats en les interaccions d'organismes vius. Se centra en la producció i resposta de molècules senyalitzadores (semioquímics), així com els compostos que influeixen en el creixement, supervivència i reproducció d'altres organismes (al·leloquímics).
Virologia:àrea de la biologia, que es dedica a l'estudi dels biosistemes més elementals: els virus.Tant en la seva classificació i reconeixement, com en el seu funcionament i estructura molecular. Pretén reconèixer dianes per a l'actuació de possibles de fàrmacs i vacunes que evitin la seva directa o preventivament la seva expansió. També s'analitzen i prediuen, en termes evolutius, la variació i la combinació dels genomes vírics, que podrien fer-los eventualment, més perillosos. Finalment suposen una eina amb molta projecció com a vectors recombinants, i han estat utilitzats en teràpia gènica.
Genètica molecular i enginyeria genètica: és una àrea de la bioquímica i la biologia molecular que estudia els gens, la seva herència i la seva expressió. Molecularment, es dedica a l'estudi del DNA i de l'RNA principalment. També estudia la inserció de gens, el silenciament gènic i l'expressió diferencial de gens i els seus efectes. Superant així les barreres i fronteres entre espècies en el sentit que el genoma d'una espècie podem inserir en un altre i generar noves espècies. Un dels seus màxims objectius actuals és conèixer els mecanismes de regulació i expressió genètica, és a dir, obtenir un codi epigenètic. Constitueix un pilar essencial en totes les disciplines biocientíficas, especialment en biotecnologia.
Biologia Molecular: és la disciplina científica que té com a objectiu l'estudi dels processos que es desenvolupen en els éssers vius des d'un punt de vista molecular. pretén fixar-se amb preferència en el comportament biològic de les macromolècules dins de la cèl·lula i explicar les funcions biològiques de l'ésser viu a nivell molecular.
Biologia cel·lular: és una àrea de la biologia que es dedica a l'estudi de la morfologia i fisiologia de les cèl·lules procariotes i eucariotes. Tracta de conèixer les seves propietats, estructura, composició bioquímica, funcions, orgànuls que contenen, la seva interacció amb l'ambient i el seu cicle vital. També és una àrea essencialment d'observació i experimentació en cultius cel· lulars, que, sovint, tenen com a objectiu la identificació i separació de poblacions cel·lulars i el reconeixement d'orgànuls cel·lulars.
Histologia prové de la unió de les paraules gregues ἱστός "histós- (teixit)" i λογία "logia (estudi).
La histologia es la ciència encarregada d'estudiar el els teixits i les seves característiques: la seva estructura microscòpica, el seu desenvolupament i les seves funcions.
La histologia va començar a ser estudiada a l'any 1600 amb la incorporació del microscopi a l'anatomia humana. El 1655 es descobrí l'existència de les cèl·lules, la unitat bàsica dels teixits.
El desenvolupament tecnològic de les ferramentes d'investigació va permetre un gran avanç en el coneixement histològic.
Branques de la Histologia:
La Histologia es divideix en dues branques: La histologia vegetal, encarregada d'estudiar els teixits vegetals, i la histologia animal, encarregada de estudiar els teixits animals.
Ciències relacionades:
No obstant, la histologia no es centra tan sols en els teixits, també observa les cèl·lules interiorment i altres corpuscles relacionant-se d'aquesta forma amb la bioquímica i la citologia.
La bioquímica es la ciència encarregada de estudiar la química cel·lular i la citologia es la ciència encarregada d'estudiar les estructures i funcions cel·lular.
Roberto Castillejo Marín i Marc Castillo Marí 1r A.
La botànica és la ciència que estudia els vegetals.
Les disciplines de la botànica
L'anatomia vegetal: Estudia l'estructura interna de les plantes.
La botànica aplicada: Estudia les plantes com els líquens, fongs i algues i la seva forma d'interactuar amb els ecosistemes.
La botànica sistemàtica: S'ocupa d'establir relacions de parentiu entre les plantes a partir dels seus caràcters.
La morfologia externa:
La morfologia interna:
La fisiologia vegetal: És l'estudi de la funció de les plantes com els òrgans i teixits vegetals.
La embriologia vegetal: És el conjunt de processos fisiològics que condueixen a la transformació d'una sola cèl·lula, el zigot, en un individu multicel·lular més complex, l'embrió, contés en la llavor madura.
L'ecologia vegetal: Estudia la distribució i abundància de les plantes que interaccionen entre els membres de les espècies de plantes i les seves interaccions amb el medi ambient.
La sistemàtica vegetal: L'estudi científic dels vegetals i de les relacions entre ells.
La paleobotànica: estudia els restes dels vegetals que varen viure al passat i que estan fossilitzats.
La fitogeografia: És la ciència de la vegetació que estudia la relació entre la vida vegetal i el medi terrestre.
La fitopatologia: És la ciència agronòmica que estudia les afeccions i malalties de les plantes i les seves possibles correccions
La micologia: És la ciència que estudia els fongs i les seves propietats genètiques i bioquímiques.
La ficologia: És la ciència que estudia les algues.
La liquenologia: És una branca de la micologia que estudia els líquens, organismes simbiòtics fets per l'associació íntima d'algues microscòpiques amb fongs amb hifes.
La briologia: És l'estudi de les molses, les hepàtiques (gènere de plantes perennes) i les antòceres (grup de plantes no vasculars primitives).
La pteridologia: És l'estudi dels pteridòfits (organismes fotoautòtrofs amb vasos conductors i sense flors).
L'estudi dels microorganismes , incloent-hi els virus,procariotes i eucariotes simples.
En l'actualitat, quasi tot el treball fet en microbiologia és realitzat per mètodes bioquímics i genètics . També es relaciona amb branques de la medicina com la patologia, la immunologia i l'epidemiologia, ja que hi ha microorganismes que són patògens.
Tipus de Microbiologia
Fisiologia Microbiana: Estudi a nivell bioquímic del funcionament de les cèl·lules microbianes inclou el creixement, el metabolisme i l'estructura microbianes.
Microbiologia Clínica: Estudia la morfologia dels microbis.
Microbiologia Mèdica: Estudi del paper dels microbis en les malalties humanes. Inclou l'estudi dels patògens microbianes i la epidemiologia i està relacionada amb l'estudi de la patologia de la malaltia i amb la immunologia.
Microbiologia Veterinària: Estudi dels microbis veterinaris.
Microbiologia Ambiental: Estudi de la funció i diversitat dels microbis en els entorns naturals.
Microbiologia Evolutiva: Estudi de l'evolució dels microbis.
Microbiologia Industrial: Estudi de l'explotació dels microbis per l'ús dels procés industrial.
Microbiologia dels Aliments: Estudi dels microorganismes que espatllen els aliments.
La biologia cel·lular o citologia és una disciplina acadèmica que s'encarrega de l'estudi de les cèl·lules, respecte a les propietats, l'estructura, les funcions, els orgànuls que contenen, la seva interacció amb el medi ambient i el seu cicle vital.
A més es centra en la comprensió del funcionament dels sistemes cel·lulars, de com aquestes cèl· lules es regulen i la comprensió del funcionament de les seves estructures.
_parotid_gland.jpg)
.jpg){kind=link}