Diplotaxis ibicensis

                    Diplotaxis ibicensis
                       


1.- Nom científic: Diplotaxis ibicensis.

2.- Nom comú: Brassicàcia (català), jaramagos (castellà) i wall-rocket (anglès).

3.- Classificació: Plantae (regne), magnolophyta (divisió), magnolopsida (classe), dilleniidae (subclasse), capparales (ordre), brassicaceae (família), brassiceae (tribu), diplotaxis (gènere) i D. ibicensis (espècie).

4.- Distribució: És endèmica de la província d'Alacant, Eivissa, Formentera, Cabrera i Mallorca.

5.- Hàbitat: Arenals, litorals rocosos i llocs alterats en les Pitiüses.

6.- Estat de conservació: Poc preocupant (LC).

7.- Característiques:
- Alçada: Pot arribar  a medir fins a mig metre.
- Tipus de fulles: Les fulles estàn molt dividides en lóbuls estrets.
- Color de les flors: Les flors són grans i de color groc.
- Floració: Floreixen durant l'hivern i pràcticament tota la primavera fins a l'estiu.
- Tipus de fruit: Silicuas (dehiscents, fines, acabades en pic blanc amb valves amb una nerviació en el centre.

8.- Curiositats: Compren 122 espècies descrites de les quals sols 34 estan acceptades.
Són herbàcies de biotipus terófit, amb cuatre sépals, cuatre pétals i sis estams.
Les llavors es disposen en dos hileres en el fruit.

Dofí Mular

1.Nom científic: Tursiops truncatus.

2.Nom comú:Delfín mular o nariz de botella, dofí mular, bottle nose dolphin.
3.Classificació:

• Regne:Animal.
• Fílum:Cordata.
• Classe:Mammalia.
• Ordre:Cetàcea.
• Família:Dolphinae.
• Gènere:Turisops.
• Espècie: Turisops truncatus.

4.Distrubució:

5.Hàbitat: Ocupen les aigües costeres i a voltes entren als rius a traves dels grans estuaris. Altres viuen a agues obertes i oceaniques.

6.Estat de conservació a la UINC: Preocupació menor.

7.Característiques:

• Alçada:Els mascles són més grans que les femelles i asioleixen 2,4 o 3,9 metres de llarg.
• Pes:El pes està entre 100 i 130 kg.
• Dieta:La dieta és molt variada com el lluç o el pop entre altres animals marins
• Comportament:El dofí molar té un comportament molt gregari. Forma grans grups composts en la seva majoria per individus de la seva mateixa espècie. En ocasions, determinats exemplars se separen de la resta i neden solitàriament. Aquests dofins arriben a tolerar la companyia humana.

Són tremendament solidaris, i no solen abandonar a un company ferit o malalt; en cas d'atac d'un depredador major, disposaran tàctiques defensives en equip per evitar tal agressió.

• Reproducció:La data d'inici de l'època reproductora varia d'unes regions a unes altres, encara que a la primavera es donen puntes més altes.Les cries neixen a l'estiu, després de dotze mesos de gestació, amb prop d'un metre de longitud i entre 10 i 15 kg. La pigmentació és molt diversa, anant del color platejat amb taques fins a gairebé completament negros.el petit dofí és alletat durant 20 mesos.Després de 6 o 7 mesos la cria alterna el seu alletament amb les primeres bocades. Els mascles aconsegueixen la maduresa sexual als 12 o 13 anys i les femelles als 6 o 7.
  
  
   8.Curiositats:Els dofins mulars tenen nombrosos dents en la mandíbula inferior i superior, però no els utilitzen per a mosegar, sino per subjectar i tragar l'aliment senser.

La Pardela balear

                       La Pardela Balear 

-  Nom científic: Puffinus mauretanicus

- Nom comú: Pardela balear (català), Pardela balear (castellà), Balearic shearwater (inglés), Baldritja (Mallorca i Menorca), Virot (Eivissa)

Classificació científica

Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Au

Ordre: Procellariiformes

Família: Procellariidae

Gènere: Puffinus

Espècie: P. mauretanicus

Distribució

La Pardela balear resideix a l'arxipèlag balear. Els seus nius es troben sobretot a Formentera ja que és l'única àrea de cria en tot el món per aquesta espècie. Després del seu periòde de cria, es dispersen per endinsar-se dins el mediterrani occidental i l'Atlàntic al voltant de la Península Ibèrica, arribant a les costes britàniques del sur d'Escandinava i el nort d'Àfrica. Finalment quan arriba l'estiu tornen a l'arxipèlag balear.

Hàbitat

S'instal·len en petits buits dels penyasegats. A més solem trobar-los a les costes i els illots de l'arxipèlag balear. 

Estat de conservació (UICN)
En perill crític.

Característiques

Els exemplars adults medeixen entre 30 i 38 cm, tenen una envergadura de 76-89 cm i pesen uns 500g. Principalment s'alimenta de la seva captura directa de bancs de petits pèixos pelàgics com són el seitó i la sardina, però també pot alimentar-se de cefalòpodes de migració vertical sobre la plataforma continental.

Presenta una reproducció ovípara i el que fan és, posar només un ou el qual els dos individus de la parella es van alternant per incubar-lo durant 48-52 dies.

Curiositats

-És una espècie bussejadora, capaç d'aguantar dins l'aigua fins 66 segons seguits i que pot arribar a al-cançar un màxim de 26m de profunditat.

-Es considerada una subespècie de la Pardela Mediterránea (Puffinus yelkouan).

-Dos de les causes importants de que desaparegui és degut a la seva taxa baixa de reproducció i l'explotació pesquera inadecuada.

-La seva situació és tan crítica que si no milloren les condicions, hi ha un 50% de probabilitats per a que s'extingeixi en tres generacions.

                                                                                                               Cristina Noguera 1º Bat A

Foca monjo del Mediterrani

La Monachus monachus, foca monjo del Mediterrani en català, foca monje del Mediterraneo en castellà i Mediterranean monk seal en anglès; és una espècie de foca caputxina.

Es troba dins del gènere Monachus, de la família Phocidae, al subordre Pinnipeda del ordre Carnivora, classe Mammalia, filum Cordata i regne Animalia.

La foca monjo del Mediterrani viu als mars càlids de la mar Mediterrània des de les costes de Grècia i Xipre fins a l'est de les costes Africanes.

En blau les zones on viuen.

La Unió Internacional de Conservació de la Natura (UICN) l'ha classificat com a espècie en perill crític d'extinció, ja que sols hi ha al voltant de 500 exemplars vius.

Els adults assoleixen des de 80 cm fins a 2,4 m de llarg i 320 kg de pes, sent les femelles una mica més petites que els mascles. Les cries són de color marró o gris fosc i el ventre més claret. Les cries neixen a la tardor, i entren a l'aigua per primera vegada dues setmanes després de néixer.

La seva dieta es compon principalment de peixos i mariscos, principalment pops, calamars i anguiles.

Les primeres restes que es troben a les coves de Màlaga  a Espanya. La seva primera que va esser documentada va ser a la Odissea de Homero.

Juniperus cedrus

                                   Cedro de canarias

Juniperus *cedrus, el Cedre de Canàries, o cedre canari, és una espècie de ginebre, originari de les Illes Canarias on creix a altituds de 500 a 2400 metres

                                                     UICN

    

• Nom científic: ‘*Juniperus *cedrus’ 

• Nom comú: Cedre canari

• Família: ‘*Cupressaceae’ 

1. 
   

• Gènere: ‘*Juniperus’

• Endèmica de: Muntanya del Cedre, Gran Canària

És un arbust gran o arbre, aconseguint una altura de 5-20 m (rarament uns 25 m). Les fulles són perennes, *aciculares, disposades en grups de tres, planes, verds a verd-*gauco, d'uns 8-23 mm de longitud i 1-2 mm d'ample, i tenen una banda *estomatal en la superfície interior.

Flores dioicas, tant les femenines com les masculines són diminutes, encara que abundants. Les flors masculines són petits cons groguencs carregats de pol·len i de forma oval; els cons femenins apareixen penjolls en les aixelles de les fulles.

Els cedres femenins originen fruits (coneguts com arcéstidas) esfèrics, normalmentes penjants, de color marró-vermellós en la maduresa (maduració que s'aconsegueix uns 20 mesos després de la floració), d'aproximadament 1 cm. de diàmetre. Cada fruit conté un nombre variable de llavors, que necessiten passar pel tracte intestinal d'aus com el corb o la chova, o d'un tractament químic perquè germinin nous plantones.

Habita
El cedre canari es troba en perill en el seu hàbitat original a causa d'una combinació històrica de tales per la seva valuosa fusta i el pasturatge de cabres

Ocasionalment l'hi conrea com a arbre ornamental en climes temperats càlids, com Nova Zelanda, les Illes Britàniques i Califòrnia, però el seu cultiu no és comú. Hi ha també algunes plantacions experimentals a Canàries, on ha demostrat créixer ràpidament en condicions favorables, aconseguint 14-15 metres en 40 anys.

Lagartija de las Pitiusas

SARGANTANA DE LES PITIÜSES

1.- Nom científic:  Podarcis pityusensis.

2.- Nom comú: Lagartija de las Pitiusas (castellà), sargantana de les Pitiüses (català) i Ibiza wall lizard (anglès).

3.- Classificació: Animalia (regne), chordata (fílum), sauropsida (classe), squamata (ordre), sauria (subordre), lacertidae (família), podarcis (gènere) i P. pityusensis (espècie).

4.- Distribució: Eivissa, Formentera i illots veins. 

5.- Hàbitat: Paratges perifèrics pedregosos de les illes grans, apropant-se també a vivendes humanes, murs, escombreres, pinars, matorrals, arenals i penyascs.

6.- Estat de conservació: Quasi amenaçat (NT).  Està quasi amenaçat per l'alteració de l'hàbitat provocada per les visites, traslocacions d'individus d'unes poblacions i la introducció de competidors i depredadors.

7.- Característiques: Espècie gran i robusta. Tenen un dors verdos i uns costats grisos. Té una línia vertebral negra i altres dos creuen el seu cos. La seva panxa es blanca o groga, inclús taronja. Les sargantanes de Formentera sofreixen algunes variacions. La seva cua es dos voltes més llarga que el seu cos. Els mascles són més grans que les famelles. Aquesta sargantana és més petita que altres. Hi ha gran variació de talla i coloració entre les poblacions insulars.

La seva dieta es omnívora; la fracció animal inclou numerosos tipus d'invertebrats, encara que predominen formicídes, aràcnids, coleopteres i gasterópodes. La fracció vegetal inclou nèctar, polen, flors, fulles, fruits i llavors.

L'època de reproducció transcorreix entre abril i agost. El tamany de la posta es de 2-4 ous. Comencen a reproduir-se quan tenen dos anys de vida.

En el seu comportament es característic que letarguin entre pedres seques. En abril acaba aquest letarg i en maig s'observa la majoria d'activitat. Són actives els dies solejats. Es comencen a veure 1-2 hores després de que surti el sol. Són actives tot el matí, fins que arriba el migdia que tornen a amagar-se.

8.- Curiositats: És una espècie heliotérmica, és a dir, absorbeixen la llum del sol. No tenen gran quantitat de paràsits i els seus depredadors principal són el gat domèstic, la jineta i la òliba comú. Existeixen més de 30 subespècies de sargantanes de color blau cobalt.

  

Naufraga baleàrica

Naufraga baleàrica: 

Nom científic: Naufraga baleàrica
Nom comú:
Catàla: Naufraga baleàrica
Castellà: Naufraga baleárica
Inglés: Naufraga balearica
Classificació:
Regne: Plantae
Filun: Angiosperms
Classe: Asteridae
Ordre: Apiales
Família: Aplaceae
Subfamília: Apioidae
Tribu: Apiae
Gènere:  Naufraga
Espècie: Naufraga baleàrica
Distribució:
Aquesta planta tan sol es pot trobar en la Serra de Tramuntana a Mallorca i a Córcega, Catalunya, on pareix haver-se extinguit ja.
Hàbitat:
El seu hàbitat és la vegetació mediterrànea Els seus hàbitat naturals són la vegetació mediterrània de tipus arbustiu i costes rocoses. 
Estat de consevació per a la UICN:

La Naufraga baleàrica està pràcticament extinguida, ja que tan sols es troba en dos llocs molt petits i d'un d'ells és creu que ja no hi és.
Característiques:Alçada: Planta petita que no sol arribar als 5-10 cm.Tipús de fulles: Té fulles similars a trévols.
Color de les fulles: El color de les fulles són d'un verd algu més claret que la planta, i les flors primer treu uns fils molt vermells, i quan aquests floreixen truen una flor violeta al centre i més blanquinosa als extrems.
Floració: Les flors són hermafrodites, i pentàmeres, encara que hi ha algunes de sis pètals.
Tipús de fruit: Els fruits (de entre 0.7 a 1 mm) estàn formats per dos mericarps que en la ma maduresa es separem i cauen a cause de la gravetat.

Fonts:
http://herbarivirtual.uib.es/xml/article/Naufraga_balearica.pdfhttp://www.iucnredlist.org/details/61615/0